dimecres, 28 de setembre de 2011

Juan Carlos Moreno: "El nacionalismo lingüístico español"

Juan Carlos Moreno Cabrera és madrileny i defensa la immersió lingüística en català. El catedràtic de la Univesitat Autònoma de Madrid Juan Carlos Moreno Cabrera ha publicat un llibre, El nacionalismo lingüístico (Península), amb una tesi profundament provocadora: que l'únic nacionalisme lingüístic que existeix a l'Estat és l'espanyol.
Al següent video podeu veure una ponencia a la Universitat Oberta de Catalunya del Catedràtic Juan Carlos Moreno (es molt interessant i il·lustrativa):

 
També podeu llegir una entrevista de Carles Bellsolà a Juan Carlos Moreno:
Link: http://www.eldebat.cat/cat/notices/_el_castella_no_s_hauria_d_ensenyar_a_les_escoles_de_catalunya_33203.php
En què consisteix el nacionalisme lingüístic?
La idea que se sol tenir a Espanya és que el nacionalisme, lingüístic i en general, són les reivindicacions d'una sèrie de regions que s'han entestat, de forma obsessiva i exagerada, que es reconegui la seva llengua i la seva cultura. Perquè molts consideren que aquesta llengua i aquesta cultura estan ja reconegudes en la Constitució i que, per tant, tota aquesta insistència correspon a un desig de diferenciar-se que va en contra de la societat de la globalització.
Però vostè, en canvi, sosté que hi ha un nacionalisme lingüístic per part espanyola.
Al titular així el meu llibre, segur que hi ha hagut molta gent que l'ha llegit amb la intenció de reafirmar les seves idees. Per a ells, la lectura del llibre pot resultar insuportable, perquè s'hi posa de manifest una cosa que està oculta, que és el nacionalisme d'Estat. Que no es reconeix com a tal perquè es parteix de la fal·làcia que, un cop establert l'Estat, en aquest cas, l'espanyol, es produeix un superació de totes les diferències ètniques i identitàries. Al llibre demostro que això és completament fals. No només l'Estat no ha transcendit la qüestió nacional, sinó que es basa en una nació, una cultura i una llengua concreta, que segueix sent la llengua castellana.
Així doncs, quina de les dues parts dóna més mostres de nacionalisme?
És que, segons la meva definició de nacionalisme lingüístic, no existeixen ni el nacionalisme lingüístic català, ni el basc ni el gallec. Per què? El principal tret definitori del nacionalisme lingüístic és considerar que la llengua pròpia és superior a les altree. Cosa que no té sentit amb raons estrictament lingüístiques. Aquesta idea, que procedeix de Menéndez Pidal, existeix en el nacionalisme castellanista. Però jo no la veig pas ni en l'anomenat nacionalisme català ni en el basc ni en el gallec. Jo no veig a ningú que digui que el català és superior al castellà linguísticament.
Cosa que sí fa el nacionalisme espanyol, segons el seu llibre. 
El segon tret definitori és que, com la meva llengua és superior, estic fent un favor als altres si els la imposo. Tampoc no veig això en l'anomenat nacionalisme català. Els catalans no pretenen que es parli català a Màlaga o a Castella-la Maxa. Jo no conec cap catalanista que defensi això. En canvi, els castellanistes sí que defensen que el castellà sigui dominant a Catalunya, que en sigui la llengua principal. Tot i que això ho disfressen en parlar de "llengua de comunicació" o "llengua d'encontre". Del meu llibre es dedueix que, si apliquem aquests criteris, no existeix el nacionalisme lingüístic català, basc ni gallec. Molta gent m'ha tirat en cara que no critico la "imposició del català". Però, quina imposició? Si jo dic que a Castella es parli castellà, és això una imposició? Por tant, si els catalans diuen que el català ha de ser la llengua predominant a Catalunya, és això una imposició?
Però els nacionalistes espanyols no acostumen a dir obertament que el castellà ha de ser la llengua dominant. El que fan es argumentar els drets individuals dels parlants. 
Es parla de drets individuals, però les llengües existeixen dins d'una comunitat lingüística, no es tracta d'individus aïllats. Si jo me'n vaig a Alemanya, puc tenir tot el dret del món a parlar castellà, però haig de parlar alemany. Perquè m'estic integrant en un col·lectiu amb unes relacions lingüístiques on predomina l'alemany. Parlar de drets individuals en qüestió lingüística no té sentit. I quan critiquen que el català comenci a adquirir predomini en certs àmbits, ho fan perquè això comporta la pèrdua del predomini absolut, en aquests mateixos àmbits, del castellà. Quan critiquen això, tot i que no ho diguin obertament, estan posant de manifest que el que temen els castellanistes no és que el castellà desaparegui de Catalunya, com diuen ells. A ningú amb dos dits de front se li ocorre que el castellà pugui desaparèixer de Catalunya, és una estupidesa pensar-ho. En realitat, el que expressen és el seu temor que el castellà perdi el predomini absolut a Catalunya.
En canvi, sí que hi ha estudiosos que afirmen que el català corre cert perill d'extinció
Depèn de amb quines altres llegües el comparis. Si comparem el català amb l'aragonès, doncs no està en perill d'extinció. Però el català s'ha de comparar amb altres llengües del seu nivell demogràfic. El català és una llengua europea molt important des del punt de vista demogràfic i no està en perill d'extinció. Ara bé, als Països Catalans el català no és la llengua dominant, això està clar. I hi ha molts terrenys en els quals no aconsegueix fer-se amb aquest domini. Per domini no hem d'entendre res negatiu, sinó que sigui la llengua d'ús habitual, la llengua por defecte. Cosa que seria lògica. Quan es conviu amb una llengua poderosa des del punt de vista demogràfic, econòmic i polític com és el castellà, els avenços són molt difícils. Mai no es pot dir que el català estigui fora de perill, precisament perquè conviu amb el castellà.
Per aquest mateix motiu, són apropiades les mesures de foment de la llengua com ara la immersió lingüística?
L'única immersió lingüística que conec és la del castellà. A Catalunya no hi ha immersió lingüística. Si a Catalunya es fa servir el català a l'escola, això em sembla normal. Diríem que ensenyar en castellà a Madrid és immersió lingüística? Jo no ho diria pas. Per immersió entenem quan una llengua oficial no és la llengua de la població i s'obliga a fer servir aquesta llengua a l'escola, cosa que passa a molts països del món. A Nigèria, la llengua de l'escola és l'anglès, i qualsevol nen que es vulgui escolaritzar ha d'aprendre anglès. Que no el parla ni ell ni ningú de la seva família. Perquè l'anglès, i aquesta és la qüestió, no és una llengua de Nigèria, és una llengua imposada per les potències colonials. Però el català no és una llengua imposada per les potències colonials, és la llengua pròpia de Catalunya.
Vostè, al seu llibre, diferencia entre bilingüisme additiu i substitutiu. Quin és el cas a Catalunya?
El bilingüisme que es diu promoure des del centre és teòricament additiu. És a dir, que jo afegeixo la meva llengua a l'autòctona i totes dues hi conviuen. Però en el 90% dels casos, en realitat, és un bilingüisme substitutiu, en què és pretén que la llengua nova acabi substituint l'autòctona. Si a un nen català se l'educa en castellà, que hi ha molts més llibres, més programes de TV, més oportunitats, el que es propicia és que el nen digui: "Ah, jo parlo en català amb la meva família, però a mi el que m'interessa és el castellà, perquè em dóna més possibilitats. Precisament per això, el castellà no s'hauria d'ensenyar a les escoles de Catalunya. Ja sé que és dur dir-ho, que molta gent em criticarà per això, però és així. En aquests moments hi ha una situació de desequilibri molt forta en favor del castellà. Com ho corregim, això? Recolzant per igual totes dues llengües? Llavors es mantindrà el desequilibri. L'única solució és recolzar la llengua autòctona, la llengua pròpia, molt més que l'altre. Cau pel seu propi pes.
Però bona part de l'opinió pública espanyola té la percepció contrària, que el castellà és una llengua de segona a Catalunya i que està perseguit.
És que hauria de ser de segona, és clar que sí. Per les raons que ja he donat. Exactament igual que el català és una llengua de segona a Castella. A Madrid, si és que existeix, el català és una llengua de segona o de tercera. I això, a tothom li sembla molt bé. Que el castellà sigui u na llengua de segona a Catalunya, a mi no em semblaria malament. Però el cas és que no ho és, que segueix sent dominant en molts àmbits. La idea que el castellà s'ha perseguit a Catalunya és una manipulació ideològica. Qui ha anat a Catalunya sap que això no és així, però el qui no hi ha anat s'ho acaba creient.
Els mateixos arguments sobra aquesta 'persecució' del castellà no s'apliquen, per exemple, en el cas de Puerto Rico. 
Què ocorre quan se xoca amb una nacionalisme lingüístic més poderós que el propi, com és el cas de l'anglès? Que, llavors, l'ideòleg del nacionalisme lingüístic de la llengua menys poderosa passa a utilitzar els mateixos arguments d'autoconsciència lingüística que fan servir els qui defensen les llengües perifèriques. Però, en aquest cas, ja no els semblen arguments nacionalistes. Quan jo defenso el castellà a Puerto Rico, amenaçat per l'anglès, no sóc nacionalista; quan fan això mateix els catalans, llavors sí que es considera nacionalista.
També se solen invocar raons de mercat o 'darwinistes', com diu vostè, per justificar el predomini d'una determinada llengua. 
El nou discurs del nacionalisme es basa en criteris economicistes. Es diu que hi ha llengües que tenen un gran mercat i d'altres que el tenen petit. Això significa emprar criteris de la globalització capitalista, de veure-ho tot com a mercats, productes i clients. Així és com funciona l'economia, però el que no es pot fer és utilitzar aquests criteris economicistes en la cultura. Es com si al Museu del Prado un quadre hagués estat visitat per 5.000 persones i un altre, només per 50. I diguéssim: "Destruïm o baixem-lo al soterrani aquest quadro, que el visita molt poca gent". La cultura no és economia, és una altra cosa.
Per què els escriptors en català venen tant pocs llibres a la resta de l'Estat?
Espanya no ha assumit el seu caràcter plurinacional. Si s'hagués fet una política plurilingüística de debò, als nens se'ls hauria ensenyat al menys a llegir i entendre les diverses llengües de l'Estat. Així, un adult escolaritzat seria capaç de llegir Josep Pla sense traduir. I un autor català podria vendre en la seva llengua a tot l'Estat. Així, els autors catalans no es plantejarien escriure en castellà. Ara, si un autor català, amb tot lògica, vol ser llegit el màxim possible, acaba escrivint en castellà. D'aquesta manera, la presència del català va desapareixent, i només es llegeix a Catalunya. I poca gent, a més.
Com ha estat rebut el seu llibre a la resta de l'Estat?
Pràcticament totes les ressenyes i entrevistes que he tingut han estat de Catalunya, Galícia o el País Basc. A la resta de l'Estat, el llibre gairebé no ha tingut cap incidència. A la gent li agrada llegir opinions que reforcin les seves pròpies, no pas opinions totalment contràries.

dijous, 8 de setembre de 2011

El inquietante programa de gobierno del PP

Se acercan ya las elecciones y el PP aun no ha explicado demasiado su plan de Gobierno.

Pues bien, en general esta sera su estrategia?:
  1. Aplicar rápidamente medidas muy duras
  2. Plan de choque para la oleada de huelgas y protestas y cualquier reacción ciudadana será inútil
  3. La dirección del PP especula con que "los españoles sabrán entender las medidas restrictivas que impondremos".
  4. Centralizar el Estado reduciendo el poder de las CCAA y reducir su financiación para ahogarlas para que devuelvan competencias (Sanidad, Educación, Justicia) desde las CCAA al Gobierno Central.
  5. Objetivo prioritario la eliminación de la figura de indemnización por despido y reducir el poder de los sindicatos
  6. Reducir los impuestos a las empresas y aumentar los impuestos de las clases trabajadoras
  7. Fomento de la energía Nuclear e instalación del cementerio de residuos en Cataluña.
  8. Cierres y privatizaciones Autonómicas (Televisiones, empresas, etc)
  9. Reducción del numero de funcionarios de las CCAA.
  10. Recortes sociales, laborales y en protección al desempleo.
  11. Fomentar la figura de España y fomentar el español en detrimento de las lenguas autonómicas
  12. Fomentar las inversiones en las CCAA que gobierna el PP.
  13. Fomentar los medios de comunicación afines al PP y ahogar a los no afines.
Entre los pocos puntos del programa electoral del PP que han dado a conocer he hecho un resumen que sera ilustrativo para saber lo que nos espera, y lo que NO nos cuenta el PP de su programa.

A continuación os resumo los planes de gobierno de PP en el caso que gane las elecciones genrales del 20 N:
Reforma Laboral:
  • Creación de un contrato único indefinido con indemnización de 20 días por año trabajado y máxima de una anualidad (sin retroactividad).
  • Reforma del sistema de cobertura por desempleo: Situar la cuantía de las prestaciones en la línea de los países de nuestro entorno; vincular la prestación a la formación y establecer la posibilidad de retirarla si se rechazan ofertas de empleo adecuadas a la cualificación del parado. Eliminación gradual del PER.
  • Primacía del convenio de empresa por delante de los convenios estatales, suprimir los provinciales y locales y eliminar la ultraactividad de los convenios que hace que, cuando no se firma un nuevo acuerdo, se alarguen las condiciones pactadas en los anteriores.
  • Despido objetivo para bajas reincidentes no justificadas y otras medidas para combatir el absentismo laboral, sobre todo en pymes. Mayor protagonismo de las Mutuas de Accidentes de Trabajo en las bajas laborales.
  • Reducción significativa del número de liberados sindicales y de las horas dedicadas a actividades sindicales.
  • Flexibilidad interna: Cuando haya modificaciones sustanciales de producción, actividad o desplazamiento de centros de producción, debería poder ajustarse las condiciones laborales (jornada y salario) de forma mucho más sencilla que en la actualidad.
  • Potenciar los contratos para jóvenes con contratación formativa muy flexible con escaso o nulo coste empresarial. Para ello, habría que revisar el régimen jurídico del contrato en prácticas y el de formación y aglutinarlos en un único contrato de inserción laboral para jóvenes.
  • Seguridad Social: Completar la reforma de las pensiones, ampliando a toda la vida laboral el periodo para el cálculo de la prestación.
  • Planes de pensiones: Aumentar los incentivos fiscales para promover los planes privados de pensiones. Incorporar a la negociación colectiva los planes de pensiones de las empresas para sus trabajadores.
Sanidad:
  • Copago selectivo del sistema sanitario.
  • Prestación estándar y unificada a nivel nacional de los servicios sanitarios gratuitos.
  • Fórmulas de gestión privada e introducción de sistemas de incentivos para el personal y para los directivos para que sean más consecuentes con su gestión/labor.
  • Paulatina privatización del sistema publico de salud.
Administraciones Autonómicas y Locales:
  • Techo de gasto para todas las administraciones públicas, aprobado por el órgano legislativo correspondiente, dentro de los límites aprobados en los presupuestos generales del Estado y control presupuestario mensual (ingresos y gastos) de comunidades autónomas, ayuntamientos grandes, y control menos frecuente de los pequeños y las diputaciones.
  • Revisión trimestral de las cuentas. Si se produce una desviación deberán aportarse medidas correctoras para ejecutarse dentro del mismo ejercicio. Si se aprueban presupuestos que incumplan los objetivos de estabilidad, deben ser anulados y si el gasto real de una Administración supera el techo de gasto sus responsables políticos deberían ser inhabilitados, llegando en casos extremos a la exigencia de responsabilidades penales.
  • Reduccion de un 10 % de los funcionarios de las CCAA.
  • Armonización de las estadísticas para controlar las trampas contables del gasto en todas las administraciones.
  • Reforzar el papel y los medios del Tribunal de Cuentas para que pueda llevar a cabo un mayor control de las cuentas públicas. Potenciación de la Agencia de Evaluación de las Políticas Públicas. Ampliación de las funciones de la Intervención General de la Administración del Estado (IGAE) a las Comunidades Autónomas.
  • Reforma de la ley de morosidad para obligar a pagar a las Administraciones Públicas en tiempo y forma. El Presupuesto de los ayuntamientos estará restringido a los servicios sociales básicos hasta que se paguen las deudas pendientes.
  • Fusión de municipios pequeños: En caso de que no haya acuerdo para la fusión de pequeños municipios se aprovara una Ley de Pequeñas Localidades, donde los ayuntamientos pequeños queden como elementos de gestión.
  • Modificación o supresión de las diputaciones, cuyas competencias pasarían a las CCAA. Con esta reforma se eliminan duplicidades y servicios impropios.
  • Limitación progresiva de las subvenciones a partidos políticos, sindicatos y patronales, con el objetivo de que estas instituciones sean independientes financieramente del Estado y dependan de sus afiliados.
  • Reducir el número de empleados públicos eventuales, con especial hincapié en el personal de libre designación del Estado, las autonomías, de los ayuntamientos y de las empresas públicas.
  • Puesta en marcha de un sistema de evaluación de los empleados públicos que vincule la remuneración a los resultados. Una administración en la que la carrera profesional impere el juego de incentivos y sanciones. Requiere revisar el sistema de oposiciones a nivel estatal, autonómico y local.
Energía y Agua:
  • Déficit de tarifa: Avanzar en el proceso de liberalización de las tarifas reguladas del sector eléctrico.
  • Aprobar una normativa que establezca un marco retributivo (primas) y de desarrollo a medio y largo plazo.
  • Energía nuclear: Aprobar un escenario energético para fomentar la energía nuclear y resolver el tema del almacén de residuos instalándolo en Cataluña.
  • Eliminación de los subsidios encubiertos a sectores como el carbón, a través de la factura eléctrica para fomentar la competitividad del sector.
  • Aprobar y agilizar los trasvases del Ebro (desde Cataluña hasta Castellon, Alicante y Valencia) y Tajo (desde Castilla la Mancha y Extremadura hasta Murcia y Albacete).
Cierres y Privatizaciones:
  • Cierre o Privatización de las televisiones autonómicas creando una Ley Marco en todo el Estado y desarrollarla en cada Comunidad Autónoma.
  • Acelerar las privatizaciones en el sector del transporte de mercancías y de viajeros por ferrocarril. Racionalizar la gestión de los puertos y aeropuertos.
  • Drástica reducción de las numerosas empresas públicas y entes estatales, autonómicos y municipales.
Educación:
  • Garantizar la enseñanza en castellano en todas las CCAA. Potenciar la formación bilingüe.
  • Calidad de la enseñanza: Elaborar una nueva ley de calidad de la enseñanza que recupere los valores del esfuerzo y el sacrificio del alumnado y la autoridad del profesor.
  • Armonizar los planes de estudio de las Comunidades Autónomas.
  • Universidad-empresa: Crear una verdadera relación entre la universidad y las empresas para adecuar las formaciones universitarias a las verdaderas necesidades laborales de la industria y los servicios. Colaboración público-privada.
  • Formación Profesional: Mejorar y potenciar la formación profesional para convertirla en una opción atractiva para los estudiantes.
Medidas Fiscales:
  • Reforma del Impuesto de Sociedades: Incluir una rebaja de tipos para grandes empresas y para pymes.
  • Promover la reducción de las cotizaciones sociales y subir el IVA.
  • Reducción de la financiación de las CCAA.
  • Lucha contra la economía sumergida: Reforma del régimen de módulos para evitar el fraude fiscal.
Reforma de la ley electoral:
  • Circunscripción electoral única en España para que solo puedan presentarse a las elecciones los partidos mayoritarios y estatales.
  • Suprimir o reducir el peso del Senado en la Política.
Sociedad:
  • Pacto entre la Iglesia y el Estado para fomentar la religión cristiana.
  • Declarar la fiesta nacional como patrimonio y derogar las leyes de las CCAA que la prohíben.
  • Eliminar la ley de la memoria histórica y aprobar una ley de punto final.
  • Reducción del gasto de la ley de la dependencia.
Justicia:
  • Crear un sistema que premie la productividad y penalice la ineficiencia de los juzgados. 
  • El Fiscal General del Estado sera elegido por el poder judicial.
  • Cambio en el sistema de elección de los magistrados tanto del Tribunal Supremo como del Tribunal Constitucional. Será la propia Justicia quien elija a estos magistrados, no el poder legislativo, ejecutivo o las CCAA. 
  • Independencia del Poder Judicial: Implantar la independencia efectiva del Poder Judicial (Consejo General de Poder Judicial, Tribunal Constitucional y Tribunal Supremo) y evite una politización creciente que ha dañado con gravedad la imagen de la Justicia y su credibilidad ante los ciudadanos.