dimarts, 30 de març de 2010

L'església tindria que tornar els béns locals a veïns i ajuntaments.

L'Església catòlica ha registrat més de mil propietats en els últims 12 anys gràcies a una norma franquista (la Llei Hipotecària, de 1946) que el Govern de José María Aznar va ampliar en 1998. Inicialment, el seu article 206 va permetre a l'Església la inmatriculació (registre) d'alguns béns que mancaven de propietari, llevat de els "temples destinats al culte catòlic". En la seva primera legislatura, el PP va retirar l'excepció amb el Reial decret 1.867, sense dur-lo a debat en el Congrés dels Diputats. Gràcies a aquesta llei, l'Església ha arribat a registrar catedrals per menys de 30 euros.

El privilegi s'ha convertit en un problema per a centenars de municipis en l'última dècada, des d'Alacant fins a Càceres o León. La majoria són petites localitats, els ajuntaments de les quals i veïns havien construït, finançat o mantingut propietats abandonades durant dècades i molt deteriorades.

 El Registre de la Propietat no detalla quantes ha registrat l'Església des de 1998, ja que figuren a nom de diverses institucions. L'únic informe que existeix ho va realitzar el Parlament navarrès en 2008, i es va realitzar un recompte de les inmatriculacions de tots els jutjats de la regió entre 1998 i 2007. El Arzobispat de Pamplona i Tudela havia registrat 1.086 béns, el 60% dels quals són llocs de culte (esglésies, catedrals, ermites ...). En deu anys s'han registrat per aquesta via 1.086 béns a Navarra.


El clergat va registrar des de la catedral de Pamplona, en 2006, fins a temples de petits municipis menjo Pardesivil (León), en 2009. La basílica pamplonesa sempre va ser sostinguda amb fons públics (l'última inversió va anar de 15 milions d'euros). En la pedanía lleonesa, amb vuit habitants a l'hivern, els seus veïns van invertir 6.000 euros per a reparar l'ermita, abandonada feia 35 anys. Cada registre va suposar entre 20 i 30 euros.

Registres en l'ombra. Els municipis troben dos problemes per a realitzar aquestes reclamacions en els tribunals: molts tenen pocs habitants i no saben com actuar i, el més important, el respatller legal amb el qual conta encara l'Església. N'hi ha prou que el bisbe doni fe que el bé pertany a l'Església

La Llei Hipotecària permet realitzar aquestes inmatriculacions sense el coneixement públic. El seu article 206 dóna un privilegi especial al clergat per a realitzar els registres: "N'hi ha prou que el bisbe doni fe que el bé pertany a l'Església, i no es requereix el vistiplau de cap poder públic ni notari".

D'aquesta manera, l'Església manté un poder, que li va ser atorgat en la postguerra, i que li dóna un rang equiparable a un organisme públic. "La majoria dels ajuntaments no s'assabenta del registre fins que han passat uns anys. Llavors, han d'impugnar-lo, demostrar que l'Església no és la titular i aportar una documentació que, en alguns pobles, mai ha existit".

L'especialista troba una possible sortida legal al problema: la inconstitucionalitat del text. "Si cap confessió té caràcter estatal, per quin els bisbes poden expedir certificacions de domini amb titularitat pública? Tots els altres hem d'acudir a un notari per a inscriure les nostres cases".

Qui va equiparar el seu poder al de l'Administració pública?
Per a registrar terrens i propietats, Francisco Franco. En el cas dels temples, José María Aznar. La Llei Hipotecària de 1946 va permetre a l'Església catòlica (no a totes les confessions religioses) registrar propietats que mancaven d'amo. En 1947, l'article 5 del Reglament Hipotecari va posar límit a la Llei Hipotecària i va excloure “els temples destinats al culte religiós” d'aquesta possibilitat. En 1998, el PP va retirar aquesta excepció.

Quant li costa incorporar una propietat al seu patrimoni?
El preu que paga l'Església és d'entre 20 i 30 euros. La Plataforma de Defensa del Patrimoni Navarrès denúncia que per “el preu d'una campana, sense coneixement dels pobles, a l'empara d'una llei antidemocràtica, la diòcesi s'ha apropiat de més de mil béns del patrimoni navarrès”.

Font de la informació: Público 2010/03/08

LA DIFERENCIA ENTRE “HTTP” y “HTTPS”

La majoria de la gent ignora que la diferència entre http://   i https://   és, senzillament, la seva seguretat.

HTTP són les sigles de “Hyper Text Transport Protocol”, per així dir-lo, un llenguatge per a intercanviar informació entre servidors i clients de la xarxa.

L’important, i el que marca la diferència, és la lletra “S” que és l’abreviatura de “Secure”.
HTTPS és una variant xifrada (mitjançant SSL) del HTTP.

Si visites una pàgina web i et fixes en la seva adreça, veuràs que, molt probablement, comença per http://. Això significa que aquesta pàgina t’està parlant en un llenguatge normal, però insegur. En altres paraules, existeix la possibilitat que algú pugui estar espiant la “conversa” entre el teu ordinador i la pàgina web. Si trasllades una informació a aquesta pàgina, aquest algú pot veure-la i fer ús d’ella. Per aquest motiu, mai hauries de donar el nombre de la teva targeta de crèdit a una pàgina http://.

Però si l’adreça comença per https://, el teu ordinador està connectat a una pàgina que t’està parlant en un llenguatge codificat i segur, a prova d’espies.
Per la teva seguretat, si per a fer una compra o per qualsevol altre motiu has de donar el nombre de la teva targeta o altra informació sensible, comprova primer que l’adreça de la pàgina web amb la qual has connectat comença per https://.

Com es crea una pagina Web https://

Per fer una pagina Web https, l’administrador ha de crear un certificat de clau pública per al servidor web. Aquest certificar ha d’estar signat per una autoritat certificadora d’una forma o una altra, per tal de certificar que el posseïdor del certificat és realment l’entitat que diu ser. Els navegadors web normalment venen amb els certificats de signatura de les autoritats certificadores principals, per a poder verificar els certificats signats per aquestes. Es per aixo que tenim que estar atents quan el nostre Navegador Web ens indica que el certicat.

Limitacions:
El protocol HTTPS només protegeix les dades en trànsit d’escoltes no desitjades i d’atacs.
El nivell de protecció de dades tambe depèn de la seguretat del nostre ordinador i navegador web, i un cop les dades arriben a la seva destinació, només són tan segures com els ordinadors en les que estan.